Els follets són unes criatures molt especials que viuen al bosc i que cuiden la natura. Moltes vegades són els humans els qui més embruten el bosc, i els follets s'han endut més d'un ensurt per culpa seva. Aquest mes, tens la oportunitat de conèixer a l'Albert, un dels follets més famosos del poble.
Fa més anys que panys que existeix un dels secrets més ben guardats. Un secret del qual ningú gosa parlar-ne. Com pots explicar l’existència d’éssers màgics sense que pensin que t’has begut l’enteniment? Però és del tot cert!
En un país anomenat Darmós habiten uns follets de l’alçada d’un pardal. Van vestits amb robes d’aspecte medieval i tenen com a missió conservar la natura. És una feina anònima i silenciosa.
Els pagesos, però, saben que tenen petits ajudants, que els donen un cop de mà traient les males herbes, espantant els ocells més golafres i mantenint el camp net de la brutícia que generen alguns humans. A canvi, fan veure que no s’adonen de la desaparició d’alguns fruits de les collites, una miqueta de vi del celler, i un xic d’oli i pa del rebost…
L’Albert és un dels follets més trempats, treballadors i populars. És força jovenet, té aproximadament uns 300 anys, i uns ulls vius i negres com el carbó. Viu en un poblet anomenat Darmós. Quan li toca el torn de vigilància, gaudeix passejant pel camp i ensumant la flaire del romaní, la farigola i l’espígol. Xal•la –que és com es diu passar-s’ho bé en aquelles terres– quan revisa els ceps, les oliveres i els cirerers. Aprofita per fer petar la xerrada amb els pardals, les orenetes, els pinsans, els conills i la resta d’animals que habiten per aquells indrets.
Els follets estan molt ben organitzats. Cadascú té una tasca a fer. Però darrerament els descuits d’alguns humans els porten de cap. No donen a l’abast per netejar burilles, papers, llaunes, ampolles i altres deixalles escampades pel camp.
Un dia, una cigarreta mal apagada provoca una gran incendi en un poble proper. L’Albert crida als seus companys i, amb l’ajuda de les raboses, els esquirols i els animalons més ràpids van a recollir aigua al riu per sufocar les flames. Amb molt d’esforç ho aconsegueixen tot i que llavors el tros de bosc cremat ja és molt extens.
Els follets estan desolats. S’han quedat sense llar i han de marxar cap a Darmós. Però aviat apareixen els primers conflictes: tot un seguit de baralles i discussions amb els follets d’aquell d’indret perquè no es posen d’acord sobre com repartir les tasques. Els follets de Darmós volen que els nouvinguts facin les feines més feixugues i aquests s’hi neguen. L’Albert no pot entendre alguns comentaris dels seus companys:
– “Venen de fora per treure’ns la feina!”
Cansat d’aquests enfrontaments, l’Albert convoca a tots els follets i els hi diu: “I si us hagués passat a vosaltres el que els ha passat a ells? Us agradaria que us acollissin donant-vos les feines més pesades? El món és de tots, i ben organitzats tots hi tenim cabuda. Si ens repartim les feines més feixugues entre tots, tots viurem millor”.
Avergonyits pel seu comportament, els follets decideixen signar una treva. Es reparteixen les feines d’una manera més justa i ho celebren amb un dinar on tothom hi aporta alguna cosa del seu poble. Acaben la festa cantant, ballant i “xal•lant”, que és el que veritablement agrada als follets.
Ja ho sabeu… Quan aneu al camp vigileu per on trepitgeu… Qui sap si teniu sort i us trobeu amb un d’ells…
Fa més anys que panys que existeix un dels secrets més ben guardats. Un secret del qual ningú gosa parlar-ne. Com pots explicar l’existència d’éssers màgics sense que pensin que t’has begut l’enteniment? Però és del tot cert!
En un país anomenat Darmós habiten uns follets de l’alçada d’un pardal. Van vestits amb robes d’aspecte medieval i tenen com a missió conservar la natura. És una feina anònima i silenciosa.
Els pagesos, però, saben que tenen petits ajudants, que els donen un cop de mà traient les males herbes, espantant els ocells més golafres i mantenint el camp net de la brutícia que generen alguns humans. A canvi, fan veure que no s’adonen de la desaparició d’alguns fruits de les collites, una miqueta de vi del celler, i un xic d’oli i pa del rebost…
L’Albert és un dels follets més trempats, treballadors i populars. És força jovenet, té aproximadament uns 300 anys, i uns ulls vius i negres com el carbó. Viu en un poblet anomenat Darmós. Quan li toca el torn de vigilància, gaudeix passejant pel camp i ensumant la flaire del romaní, la farigola i l’espígol. Xal•la –que és com es diu passar-s’ho bé en aquelles terres– quan revisa els ceps, les oliveres i els cirerers. Aprofita per fer petar la xerrada amb els pardals, les orenetes, els pinsans, els conills i la resta d’animals que habiten per aquells indrets.
Els follets estan molt ben organitzats. Cadascú té una tasca a fer. Però darrerament els descuits d’alguns humans els porten de cap. No donen a l’abast per netejar burilles, papers, llaunes, ampolles i altres deixalles escampades pel camp.
Un dia, una cigarreta mal apagada provoca una gran incendi en un poble proper. L’Albert crida als seus companys i, amb l’ajuda de les raboses, els esquirols i els animalons més ràpids van a recollir aigua al riu per sufocar les flames. Amb molt d’esforç ho aconsegueixen tot i que llavors el tros de bosc cremat ja és molt extens.
Els follets estan desolats. S’han quedat sense llar i han de marxar cap a Darmós. Però aviat apareixen els primers conflictes: tot un seguit de baralles i discussions amb els follets d’aquell d’indret perquè no es posen d’acord sobre com repartir les tasques. Els follets de Darmós volen que els nouvinguts facin les feines més feixugues i aquests s’hi neguen. L’Albert no pot entendre alguns comentaris dels seus companys:
– “Venen de fora per treure’ns la feina!”
Cansat d’aquests enfrontaments, l’Albert convoca a tots els follets i els hi diu: “I si us hagués passat a vosaltres el que els ha passat a ells? Us agradaria que us acollissin donant-vos les feines més pesades? El món és de tots, i ben organitzats tots hi tenim cabuda. Si ens repartim les feines més feixugues entre tots, tots viurem millor”.
Avergonyits pel seu comportament, els follets decideixen signar una treva. Es reparteixen les feines d’una manera més justa i ho celebren amb un dinar on tothom hi aporta alguna cosa del seu poble. Acaben la festa cantant, ballant i “xal•lant”, que és el que veritablement agrada als follets.
Ja ho sabeu… Quan aneu al camp vigileu per on trepitgeu… Qui sap si teniu sort i us trobeu amb un d’ells…