Foto de Vicente MR

Micalet
Torre de la catedral de València, anomenada popularment el Micalet.

Dades
Tipus Campanar
Arquitecte Andreu Julià
Pere Balaguer
Construcció 1429
Cronologia
1381 inici de construcció

Característiques
Estil arquitectònic gòtic valencià

Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativa València

Wikimedia | © OpenStreetMap

Coord.: 39° 28′ 30″ N,
0° 22′ 32″ O (mapa)

Bé d'Interès Cultural
El Micalet, és el nom que rep popularment el campanar de la catedral de València, i és un dels principals símbols de la ciutat de València. El seu nom és un diminutiu del de la campana principal, Miquel, que amb la fonètica local ha esdevingut Micalet, nom amb el qual verdaderament es coneix la torre. Durant molts segles, fou anomenat Campanar Nou o Campanar de la Catedral, per diferenciar-lo del Campanar Vell, una torre de planta quadrada i de factura romànica, ubicada al carrer de la Barcella.

Història

Una placa col·locada a la base de la torre ens parla dels seus orígens: "Aquest campanar fonch comensat en l'any de la Nativitat de Nostre Senyor Déu Jesuchrist MCCCLXXXI, reynant en Aragó lo molt alt senyor rey en Pere. Estant de bisbe en València lo molt alt en Jaume, fill de l'alt infant en Pere e cosin germà del dit rey". Inicià l'obra el mestre picapedrer Andreu Julià, fins que el 1396 un terratrèmol va interrompre les obres, encara al primer cos de la torre. El 1402, dirigeix l'obra Josep Franch, mestre d'obres de la seu, i el 1414 s'encarrega Pere Balaguer, constructor també de les torres de Serrans a la mateixa ciutat. El 1425, es dona per acabada la construcció, tot i faltar el remat final, que mai no arribaria a construir-se: una agulla projecte d'Antoni Dalmau. Al seu lloc, es faria una estructura de fusta que subjectava la campana de les hores, substituïda entre 1660 i 1736 per una espadanya de pedra, que és la que es pot veure avui. Tenia una elegant cresteria calada que li servia de corona, que va ser arrasada al segle XVIII, que fou substituïda primer per una barana de fusta i en el segle xix per una barana metàl·lica, fins a la restauració de 1983, realitzada sense respecte als testimonis arqueològics conservats fins aquell moment en la mateixa terrassa i que ara estan exposats a la casa del Campaner.

Luces de Navidad para exterior

Sitios de pública concurrencia

Las Luces de Navidad en entornos de pública concurrencia (calles, edificios...) son un evento esperado durante las celebraciones navideñas, siendo los principales promotores entidades o empresas públicas y privadas. La forma de uso de las iluminaciones de Navidad es muy variada y alcanza desde la ornamentación de árboles de Navidad en plazas públicas, arbolado en la vía pública o parques, adorno de báculos de farolas o otros elementos del mobiliario urbano, hasta llegar a atracciones turísticas de la categoría de la Torre Eiffel o la Ópera de Sídney. El primer montaje exterior de que se habla en la versión americana de Wikipedia hace referencia la organizada por Frederick Nash y la Cámara de comercio de Pasadena, en Altadena, California, concretamente en la Avenida Santa Rosa, que fue popularmente rebautizada como "la avenida del árbol de Navidad". Tal montaje se ha repetido en cada periodo navideño desde 1920 con la excepción de los años de la Segunda Guerra Mundial. El montaje anual de Oxford Street, en Londres, Inglaterra, son muy apreciados por el público y por los comerciantes, por lo que se han ido repitiendo año tras año durante décadas.

Les campanes

El Miquel és la campana principal, que dona nom a la torre. És la que marca les hores; es va fondre el 1532, i pesa 10.997 quilograms, la més gran encara en ús de tota la Corona d'Aragó. El Sant Vicent Ferrer és la campana dels quarts, pesa 724 kg i és del 1736. Ambdues són a l'espadanya del campanar.

Ja a la sala de Campanes en trobem onze des del primer moment de la construcció de l'edifici. En temps medievals parlaven dels cinc senys i les sis morlanes; en temps més recents, de les cinc grans i els sis tiples. Aquestes són les utilitzades per als diversos senyals diaris, festius, de mort i extraordinaris. Per als vols, això no obstant, és costum antic utilitzar-ne sols les cinc grans. La més antiga és la Caterina (512 kg), del 1305, fins ara la més antiga en ús de tota la Corona d'Aragó, mentre que la més nova n'és la Violant (409 kg), del 1735. Els altres tiples són l'Eloi (260 kg), l'Úrsula (307 kg), del 1438, la Bàrbara (767 kg), del 1681, el Pau (767 kg), del 1489 i l'Arcís (2.048 kg) del 1529. De les grans, el Vicent (1.740 kg) és del 1569, l'Andreu (2.047 kg) del 1604, el Manuel (2.500 kg) del 1621, el Jaume (3.075 kg) del 1429 i la Maria (3.590 kg) del 1544.

És de notar la manera peculiar d'anomenar-les, que sols coincideix, en un parell de casos, amb les inscripcions: s'hi afegeix "el" o "la" davant el nom de la campana, segons es tracte d'un personatge femení o masculí, sense posar-hi cap altre adjectiu.

Es tracta d'un dels conjunts més nombrosos de campanes gòtiques de tot l'estat, amb dues de majúscula gòtica (la Caterina i el Jaume) i cinc de minúscula gòtica, l'Úrsula, el Pau, l'Arcís, el Vicent, l'Andreu i la Maria, a les quals cal afegir el Miquel.

(6 de Diciembre de 2021)